Ara seria un bon moment?
Un dia, l’ésser humà va descobrir l’agricultura, i al cap d’uns milers d’anys, les màquines, i al cap d’un temps, els ordinadors… I es va acabar, per a molts, allò de pujar als arbres per a recollir fruits, d’anar a buscar aigua a la font, de fer servir l’aixadell, d’anar a cavall, de carregar pesos…
Amb la mateixa ossamenta i musculatura de l’Homo sapiens, ens vam tornar animals amb moviments repetitius i/o habitualment sedentaris.
Vam descobrir que la salut, el benestar i el plaer podien estar relacionats amb bellugar el cos, i ens vam inventar (i apuntar-hi, nosaltres i també els nostres fills) al futbol, al bàsquet, al patinatge, al gimnàs, a la dansa…
Uns anys més tard, a banda de sedentaris, ens havíem tornat estressats, i els cervells van deixar de funcionar bé. No podíem dormir, teníem ansietat, anàvem accelerats, teníem la pressió alta… A més, es va descobrir que l’estrès afectava greument el sistema immunitari i ens feia més vulnerables i desequilibrats.
I es va inventar la farmacologia. I també, a alguns, se’ls va ocórrer pensar que algunes coses estranyes que es feien a diferents països d’Àsia —la majoria relacionades amb la respiració— podien ajudar a gestionar millor aquest estrès tan perjudicial.
I ens vam apuntar a ioga, a meditació, a Feldenkrais, a txikung, a karate i a diferents versions més o menys autèntiques d’aquestes arts, majoritàriament orientals, algunes d’elles molt antigues, que pretenen l’alliberament i el desenvolupament de l’ésser humà, i que tenien l’efecte secundari potentíssim de reduir l’estrès.
I, tot i això, per molt que vam practicar i ens vam cuidar, les nostres vides es van continuar torçant, i, avui, tristament (per molt que alguns expliquin que és el final de no sé quina era…), ens trobem asseguts al sofà veient i vivint la nostra autodestrucció.
La impotència davant d’un món cada vegada més injust, cruel i inhumà ens paralitza i ens omple d’una inquietud incòmoda que, com el sedentarisme i l’estrès, no és gens saludable.
La paràlisi, la dissociació, l’anestèsia —com l’estrès— són respostes saludables de l’ésser humà per protegir-nos quan passa alguna cosa traumàtica i lesiva. Però són mecanismes que es tornen perjudicials si aquesta cosa es cronifica, i per tant el mecanisme de defensa (que era útil per reaccionar davant d’una agressió puntual) passa a ser un trastorn per la salut. Així és ara, i ens hi fem mal.
Fem exercici, mengem bé, i a més anem a ioga. I, igualment (qui ho hauria dit), els preus dels lloguers continuen essent inabastables; hi ha una col·lecció de genocidis en marxa —un d’ells, el de Gaza, televisat en directe—; les persones paguem la seguretat social religiosament cada mes i, quan tenim un problema de salut, ens hem d’esperar, patint, per l’atenció que necessitem. Els jubilats cobren —o cobrarem— pensions amb les quals no arriben —o no arribarem— a pagar la calefacció a l’hivern, tot i haver treballat molt i tota la vida; les persones racialitzades reben insults i el menyspreu social cada dia; les dones hem d’anar pel món vigilant que no ens violin quan es fa fosc… L’aire fa pudor, les fonts estan contaminades i a l’estiu vivim en un forn. En resum, el món continua sent ple de persones que no poden accedir a una vida digna, sobretot (i no només) per raons econòmiques.
Si en som víctimes, no tindrem salut ni vida.
I els qui, de moment, només en som testimonis, i anem trampejant, tampoc en podem tenir.
Ens defensem com podem: paralitzats, dissociant-nos, estressant-nos… I totes aquestes reaccions desencadenen processos patològics, tensions, distímia (tristesa crònica), sensació de buit, falta d’energia i altres problemes de salut mental.
Les nostres hormones, els nostres sentits, les nostres neurones no estan dissenyats per passar-se la vida fent veure que no passa res. Estem dissenyats per connectar amb la realitat i buscar la millor opció. Quan no la trobem, apareix la impotència crònica, la desesperació, l’ansietat, la tristesa, la culpa. També aquestes experiències tan lletges podrien ser sanes si fossin puntuals: tenen la seva funció. Però, quan es converteixen en una forma de vida, són molt perjudicials. Ens fem mal.
La causa més gran de mortalitat infantil es diu Netanyahu, i ens empassem cada dia com, amb els nostres impostos (és a dir amb una part dels diners que ens guanyem treballant cada dia) i des de les nostres institucions, ho financem i sostenim. Fa de mal empassar, i molts no dormim gaire bé amb aquesta realitat.
I ho explica l’Òscar Camps en un reel que es va fer viral:
«Una fotografia d’un nen mort a la platja em va aixecar del sofà, vaig agafar un avió i me’n vaig anar a Delfos.
I així vaig sortir de la paràlisi, la impotència i la solitud del sofà.
Així em vaig trobar actuant i fent petites coses, i em vaig trobar amb altres persones que també ho feien, i ens vam fer companyia a favor dels petits canvis, i vam fer comunitat i consciència plegats, i vam ser més persones».
(No és transcripció literal, disculpeu.)
I afegiríem: vam recuperar una mica de dignitat i salut.
Potser encara no ets una víctima conscient directa d’aquesta atrocitat de món.
Et continuem proposant que et cuidis més que mai. Cal defensar i afavorir la vida que tenim, més que mai quan tot es posa difícil: Intenta menjar bé, fer exercici, que hi hagi amor a la teva vida, practicar ioga, relaxar-te amb un massatge de tant en tant, sempre que puguis des del gaudi.
Però ja fa temps que no n’hi ha prou amb tot això per a tenir salut, i et proposem que:
— Dediquis entre mitja hora i una hora menys a la setmana a connectar-te amb el món com a testimoni passiu (això inclou el temps que mires notícies a través del mòbil, la tele o el diari, i també el temps que dediques a parlar amb d’altres sobre les coses que passen).
— I que aquesta mitja hora o hora passis a ser un testimoni actiu, és a dir, una activista.
Només l’acció, per petita que sigui, ens permet tornar a la nostra salut, dignitat i vitalitat.
És important que aquest temps de dedicació a la comunitat, d’activisme, el treguis de les activitats que et roben ganes de viure (com queixar-te, parlotejar, preocupar-te o veure massa les notícies).
És important que no el treguis de restar temps d’activitats que et donin plaer i ganes de viure.
Es tracta de sumar temps de salut, no pas de treure’l d’un lloc per posar-lo en un altre.
Hi ha activismes de diferents nivells. Com en qualsevol hàbit, cal decidir quin és el nivell de compromís que volem assolir amb realisme i tenir uns límits clars i respectar-los, si volem poder perdurar en el temps.
Una flor no fa estiu, i sempre cal plantar la primera.
Hi ha un munt d’organitzacions a la comarca on seràs benvingut i on trobaràs persones bones, sanes, realistes, profundes i interessants que estan fent coses perquè el món sigui una mica millor, desterrant el cinisme, la solitud i la impotència de les seves vides, i fent lloc per a la solidaritat i a la vida.
Ara seria un bon moment?
