Mandales perfectes. El de la imatge és d’en Llàtzer Asensio.
Ja fa anys es va crear un nou terme: neuroteologia, i molts científics van monitoritzar cervells de monges de clausura, monjos franciscans i monjos budistes mentre meditaven o resaven i els van estudiar. Volien saber què passa al cervell quan tenim una experiència religiosa.
Entre ells, Andrew Newberg i Eugene d’Aquili, que van fer servir SPECT (Single-Photon Emission Computed Tomography) per a veure com l’activitat espiritual modifica l’activitat del cervell. Van descobrir que, amb la meditació, augmenta l’activitat de la part frontal del cervell i al mateix temps hi havia un descens de l’activitat en els lòbuls parietals.
Aquest descens de l’activitat en els lòbuls parietals pot originar percepcions espacials anormals i la pèrdua del sentit habitual d’un mateix que tenim en l’estat normal de vigília (el jo). L’experiència mística, transcendir l’ego, sentir-se part d’un tot, creure en Déu, tenir experiències fora del cos podrien ser conseqüència d’aquest descens de l’activitat en els lòbuls parietals?
Déu, la intel·ligència superior, la unitat… poden existir i/o poden ser una experiència de les neurones i existir dins els cervells. No importa tant si és una cosa o l’altre, o les dues, o cap. I no ho podem saber perquè per a saber necessitem el cervell, i per tant no podem saber què sabríem si no fos amb el cervell que ho sabéssim. Fins i tot, quan sentim que sabem sense el cervell, també estem fent servir el cervell.
Que l’ésser humà tingui aquesta capacitat per a meditar i modificar el funcionament del cervell ajuda a superar les dificultats de la vida. I també està comprovat que la convicció/sentiment/certesa d’estar acompanyat per un ésser superior, o de formar part d’un tot, o de l’existència d’una consciència-energia-natura universal (de la qual formem part), o com li vulguem dir, és un element que potencia el sistema immunitari en un munt de malalties i que sobretot ens dona plenitud, sentit i companyia. I això ajuda. Hi ha molts estudis que relacionen espiritualitat i salut.
També passa que espiritualitat i el sentit de comunitat/pertinença tenen una relació important. Espiritualitat, salut i sentiment de pertinença poden ser vasos comunicants.
L’espiritualitat, per tant, ens dona força. Té molt interès promoure aquests (com a mínim) «climes cerebrals» que són la nostra idiosincràsia.
Les modes, la desconfiança de tot el que tingui a veure amb les institucions religioses, l’esoterisme New Age, la utilització manipuladora dels anhels espirituals per gurus de tots colors, la llista interminable d’abusos i genocidis perpetrats en nom de Déu… Tot això ens convida a eliminar el component espiritual del ioga i de la meditació, convertint-los en una reeducació postural, un esport o un entrenament per a alliberar el sistema nerviós i respiratori, com si fossin només això.
No és possible eliminar aquest component espiritual perquè som espirituals.
Per molt que no sigui el que busquem, en algun moment, en alguna respiració, i amb l’ajuda de les hormones i les neurones humanes, al final de la classe, o enmig de la meditació, sorgirà (de vegades i inesperadament) un estat de pau que no necessita explicació i del qual, no sabem per què, n’extraiem aliment per a l’ànima. I quan això passa, en el silenci, descobrim que era això que tant rebutjàvem allò que, en la realitat i sense saber-ho, havíem vingut a buscar quan ens vam apuntar.
Això ha estat així, des de sempre. La vida és complexa i l’espiritualitat sovint fa l’efecte d’un bàlsam reconfortant. Ara, en una societat tan perduda, malalta, desconcertada, desesperançada, tòxica i fracassada, encara més.
És la selecció natural la que va seleccionar la pervivència en la nostra espècie de l’interès per la transcendència, amb totes les preguntes i les pràctiques que se’n deriven; també, l’interès d’anar més enllà del jo. És un clar avantatge evolutiu respecte de les altres espècies.
Tot i això, si suposéssim que la llibertat existís i fos un valor important, ens trobem amb persones a qui l’espiritualitat els ha ajudat a ser homes i dones més lliures, com a l’autor del mandala, i també a molts (la gran majoria?) a qui els n’ha restat.
Com quasi sempre, es tracta del com més que no pas el què. I, com gairebé sempre, és l’accés a la cultura, al benestar i al temps el que ens dona l’opció de viure l’espiritualitat amb llibertat i des de la salut.