Preàmbul
Val la pena fer servir la imaginació quan és útil. És útil quan:
· Ens fa més feliços.
· Ens alleuja un dolor.
· Ens fa més bones persones.
De vegades ens imaginem que una cosa que hem imaginat és real.
I així és dins nostre. Podem sentir una gran certesa interna sobre la realitat d’un fet del qual no tenim cap prova. De vegades és perquè ho necessitem, i de vegades és perquè ho hem imaginat perquè —encara que no sapiguem que ho sabem— sabem que allò és real.
Tenim molta informació no registrada a la consciència que fem servir sense saber-ho.
Segon preàmbul
I llavors hi ha allò que diuen els que diuen que les coses no passen perquè sí; els que diuen que no existeix la bona ni la mala sort. Hi estic totalment en desacord.
Com a molt podria acceptar que hom compra números per a la bona i per a la mala sort, i que en fer-ho és més probable que passi una cosa o una altra. Però res més.
Això és molt important per a evitar que quan ens passi una desgràcia ens haguem d’empassar, a més a més, que algú ens vingui amb coses com: «És el que havia de passar», “La vida t’envia el que necessites perquè aprenguis” i altres crueltats per l’estil que no consolen i només serveixen per a infantilitzar-nos/manipular-nos/culpabilitzar-nos/aïllar-nos.
De la mateixa manera que el fet que compris un número de loteria no et fa especialment mereixedor/a de ser milionari/ària quan et toca, ni podríem qualificar aquest fet com una cosa que la vida ens vol ensenyar, tampoc si tens un accident o una malaltia n’ets mereixedor perquè passaves per allí, ni és cap ensenyament.
Perquè la vida no és algú amb intenció d’ensenyar-te coses. No som tan importants.
I això no impedeix que decidim aprendre de la vida, és clar, de les sorts de la vida i de les males sorts. Som aprenents. I aprendre és una capacitat que fem servir a tota hora. Una cosa no treu l’altra.
Mort sobtada. Amor immens
Ho hem dit un munt de vegades, que va ser una mala sort que es morís ara que, per fi, estava en un bon moment, amb salut, força, projectes, coses clares i entusiasme.
És exactament al contrari. És una sort que el gran tràngol l’agafés en un moment de maduresa, força i consciència; un moment en el qual per fi havia transcendit els anys i panys de relació queixosa amb la vida.
Quan es va morir estava preparat per a la vida, per a les bones sorts i, per la mateixa raó, per a les males sorts. N’estic absolutament convençuda.
L’única cosa que m’agradaria fer per tu és convèncer-te d’això, per diverses raons:
· Perquè de segur que m’hauria dit que ho fes.
· Perquè em sentiré millor quan hi pensi.
· Perquè vull pensar que això t’alleujarà el gran dolor.
Havia passat per un procés profund i s’havia alliberat —i/o aconseguit una bona familiaritat— amb alguns dimonis importants amb els quals es feia mal des de qui sap quan.
Havia aconseguit la força, el coratge i la determinació per a decidir ser feliç i viure el privilegi de vida, família i persona en què s’havia convertit. I estava decidit a fer-ho amb la màxima plenitud. Estava a punt i disponible. Tots ens en vam adonar. De vegades feia vertigen escoltar-lo.
I per això tinc la certesa que:
1. Va intentar sortir de l’aigua.
2. Es va adonar que no podia i es va desesperar.
3. Es va adonar que eren els últims instants de la seva vida.
4. Va sentir la tristesa més immensa del món per haver-se d’acomiadar de la vida i, especialment, de vosaltres tres.
5. Va sentir una tristesa immensa i un dolor encara més gran pensant com de dolorós seria això per a tu i per als dos fills.
6. Va tenir la certesa que seríeu capaços de tirar endavant amb tot el dolor i de tenir una bona vida, i se’n va alegrar.
7. Va sentir una gran pena perquè no hi podria ser.
8. Es va adonar que sí que hi seria, però dins del vostre cor.
9. Es va sentir afortunat i orgullós del camí fet, de la família, d’haver pogut ser la teva parella i d’haver tingut els dos fills amb tu. Es va sentir immensament orgullós dels seus dos fills.
10. Va sentir un gran amor per la vida i va saber que podia morir en pau.
11. Es va deixar anar.
Així va morir el nostre amic.