Dona Holleman, una mestra de ioga que admiro i amb qui vaig tenir l’oportunitat de treballar, té una manera molt particular d’explicar-nos per què som com som.
Segons ella, originàriament formem part dels animals boscatans, dels menjadors de fulles. I és per això que el nostre cos conserva la memòria de ser caçat, una memòria que pot ennuvolar les nostres percepcions.
Com molts d’aquests animals, la natura ens va proveir d’una eina per defensar-nos dels depredadors. No tenim banyes ni unes cames especialment ràpides. Tenim el lòbul frontal. És la nostra eina de supervivència.
Tenir lòbul frontal ens va convertir en éssers complicats. Molt complicats.
Seguim tenint el cos d’un animal, amb els seus instints, pors, memòries i pilot automàtic, convivint amb un nou artefacte: el lòbul frontal, que té la capacitat de desconnectar aquest pilot automàtic i de silenciar els instints amb l’objectiu d’ajudar-nos a sobreviure.
I aquí és on comença la paradoxa.
El cos humà té centenars de milions d’anys d’història. El lòbul frontal, en canvi, només té aproximadament un milió i mig d’anys.
Dona Holleman ho explica amb una imatge que m’encanta: el lòbul frontal és sovint un adolescent presumptuós que es pensa que ho sap tot, mentre que el cos és una gata vella a qui l’adolescent sovint ignora.
La salut i la saviesa són un camí d’aprenentatge, i potser la gata vella té molt a dir.
Quan hi ha diàleg entre tots dos, hi ha salut, creixement i gaudi de la vida.
Continuem!