Tothom busca l’estabilitat com una manera de portar pau i un objectiu clar a la seva vida. No obstant això, quan ens aferrem amb tenacitat i rigidesa als plans tendim a estancar-nos en el nostre camí davant la possibilitat de prendre direccions imprevistes.

Vaig triar a Bob Dylan com la metàfora perfecta per a pensar els canvis des d’una perspectiva diferent.

Aquest músic que comença la seva carrera per canviar el seu nom propi,  semblava estar forçat una vegada i una altra a fer salts en la manera de concebre el seu projecte musical. Es va revelar davant la indústria musical en moments on no estava de moda ser portaveu de veus excloses o el suport actiu a favor de la igualtat de drets amb el col·lectiu afroamericà.

Més endavant va sortir d’aquest món per ballar íntimament amb el rock i també va provar sort com a actor, cineasta o pintor.

Tot això el va convertir en ídol estimat i rebutjat al mateix temps. 

El que és segur és que el que puguessin pensar els altres li importava bastant poc…o no, però no va deixar de saltar mai.

Probablement si ens imaginem un Dylan convençut, pensarem que va fer aquest salt pensant el canvi com a regla i no com a excepció, com el procés natural a la seva capacitat artística.

Posar-se en “mode Dylan” es travessar l’ aventura de la vida com un viatger comprenent que és el temps qui inevitablement convida a canvis graduals o abruptes.

Si ens donem el permís, els canvis poden pensar-se com una acció de reciclatge, un moviment dinàmic a través de les diferents etapes de la nostra vida. Vist així, no sols hi ha complexitat dins dels canvis, però simplicitat a l’hora d’abraçar-nos i mirar-nos al mirall amb la fermesa de tenir-nos a nosaltres mateixos al camí.

Un canvi, doncs, més que un esdeveniment és un procés i les nostres actituds fan de brúixola per a sostenir un propòsit i direcció a la vida.

I quan més comprenem sobre aquest, més es desenvolupa l’empatia i el suport per a nosaltres i pel nostre entorn quan estem davantt de les incògnites que presenta qualsevol projecte o desafiament nou.

Des d’aquí, hi ha alguns punts que m’agradaria que recordessis:

• Un canvi pot tractar-se d’un dolorós xoc emocional, d’un procés de maduració lenta, d’un consell just donat en l’instant adequat, d’una pressió insuportable, d’una situació que obliga a un mateix a reconèixer que viu adormit, o una trobada amb l’altre de reflex que ens retorna.
• Tu estàs canviant encara quan no te n’adonis i avançar aprenent, arriscant-nos, experimentant fa de les sacsejades més grans de la vida, les teves millors aliades.
• La por als canvis és un vici emocional que no ens permet girar el focus per a portar consciència des d’aquest lloc.
• El teu camí pot ser revisat tantes vegades com necessitis i cada vegada que puguis tramitar els canvis apareixerà la claredat interior que acompanya cada presa de consciència, que al final no és més que un pas cap al tu mateix.
• Poder canviar de rumbs, idees i necessitats és un SI a la construcció de la teva pròpia història.

Com en els millors estudis on Dylan va gravar els seus èxits, es tracta també de saber riure’s d’un mateix i estar obert als aprenentatges nous… The Times They Are are Changing, però tu sempre pots ser autor de la teva pròpia melodia.