El mètode funcional de la veu sorgeix als 70 a Alemanya com a resultat del treball del Prof. Rabine en col·laboració amb el Prof. Peter Jacoby, i consta de quatre parts íntimament relacionades:

• Una teoria sobre la funció vocal

• Una teoria sobre formes d’aprenentatge

• Un mètode pedagògic desenvolupat sobre les dues teories anteriors

• Un entrenament vocal també desenvolupat sobre les dues teories

A través d’una investigació científica en què es va reunir material bibliogràfic relacionat amb la investigació laringològica i de la pedagogia del cant, es va arribar a la conclusió que els mètodes d’ensenyament del cant pràcticament no tenien en compte els descobriments laringològics de els darrers cinquanta anys, i que aquests mètodes utilitzaven imatges que no coincidien amb els requisits funcionals del sistema fonatori.

D’altra banda, es van fer mesures bioelèctriques durant el cant i es van traçar corbes d’evolució dels alumnes de cant de l’escola Superior de Música de Colònia durant un període de tres semestres. Això va corroborar la hipòtesi que hi ha tècniques de cant de gran esforç muscular, que no resulten beneficioses ni per a l’alumne en formació ni per al cantant professional.

Aquest mètode, en propiciar el coneixement de les bases anatòmiques i fisiològiques de l’acte de cantar per part del cantant, estimula la creativitat i la cerca de la seva identitat com a artista. En lloc d’intentar imitar el que fa el mestre, el cantant comprèn què li passa a ell mateix, i així pot trobar les imatges o exercicis que va necessitant a cada moment.

El mètode Rabine comparteix amb el mètode feldenkrais entre altres coses, la idea que cal utilitzar el mínim d’energia requerida per a cada acció, de manera que la pràctica millori l’instrument (en aquest cas el cos humà) en lloc d’esgotar-lo o deteriorar-lo .

Un dels objectius del cantant és el creixement i la coordinació dels músculs respiratoris, fonatoris i articulatoris. Aquest mètode parteix de la base que tots els músculs del cos estan relacionats entre si, de manera que només és possible assolir el creixement coordinat d’un petit grup si tots els músculs restants queden involucrats en el procés de creixement.