Molts caiem en el costum de picossejar d’una teràpia o d’un tipus de ioga a un altre, buscant la novetat, la diversió i la panacea. Sempre n’hi haurà una de millor, de més innovadora, de més revolucionària, la teràpia d’última generació, la més «quàntica».
De vegades és bo demanar-se: Estic caient en una dinàmica de deixar-me portar d’una banda a l’altre per no moure res? Què és el que realment necessito? Puc acceptar que qualsevol millora comporta un cert treball i compromís (fins i tot un antibiòtic te l’has de prendre cada 8 hores) i que si no hi estic disposada més val no perdre el temps ni els diners? Vull estar millor, o això de queixar-me d’una banda a l’altra té alguns avantatges als quals no vull renunciar?
Abans de fer una inversió, assegurem-nos, com diu l’Adrià, que hi ha algú al volant. No ens precipitem. Picossegem quan busquem, però quan trobis el que et cal, no et dispersis a la primera de canvi.
I si trenques la bona ratxa, recorda que la pots recuperar, de seguida que vulguis.
Quan ens cuidem millorem la vida d’una persona; com a mínim, la nostra, i així donem un missatge d’optimisme a la nostra consciència. Es poden canviar coses.