Ser pare o mare hauria de tenir un manual d’instruccions. Però només inclou una motxilla plena de dubtes, pors i culpes. Sempre he pensat que abans de ser pare o mare les persones haurien de fer un curs de com ser pares. Segur que coneixes alguna persona que té fills que no estava preparat/da per a ser pare/mare; que a vegades li ve gran, que fins i tot se’n penedeix. Tenir un fill o filla és una decisió que et canvia la vida i a un mateix també, i venim d’una història on tenir un fill es pren amb molt poca consciència, sense saber gairebé des d’on es pren aquesta decisió ni per què. La nostra cultura impregnada pel cristianisme ens deia: reproduïu-vos i multipliqueu-vos. El món i la societat està canviant i hem de poder resignificar el perquè i el des d’on estem portant més persones al món.
En el moment en què ja has pres la decisió de ser pare/mare, aquest nadó, abans de néixer ja té: un nom, un hobby, un equip de futbol, una religió… i mil expectatives més que hem posat com a pares i que ell no ha pogut controlar.
Jo com a psicòloga, m’arriben a sessió molts pares amb crítiques i preocupacions cap als seus fills. En el 99% dels casos les problemàtiques que aparentment són dels infants es “solucionarien” si els pares/mares fessin teràpia. En general, hi ha poca consciència en els patrons familiars/generacionals que com a fills/es hem “mamat” dels nostres pares i família. Una família és com un petit país amb la seva pròpia cultura, normes, tradicions, llenguatge, etc. Aquest nen/a que volem portar al món “mamarà” no només aquesta cultura, sinó també totes aquelles pors, frustracions i traumes que nosaltres com a individus hem viscut i experimentat. Tot el que jo com a persona no hagi sanat i treballat a teràpia, el meu fill/a haurà de sanar-ho per mi.
Posaré un exemple: imaginem que vinc d’una família on el meu pare maltracta la meva mare. Els meus pares tenen una relació d’abús de poder. El meu pare utilitza la violència i el xantatge emocional, i la meva mare -que ve d’una família molt conservadora on la dona “ha de ser submisa”- ho permet i es queda. Jo com a nena que viu amb ells, acabo normalitzant aquesta relació perquè és l’únic “amor” que conec.
Imaginem que quan soc adulta començo una relació amb un home que acaba maltractant-me, perquè inconscientment l’amor que conec és l’amor que crec merèixer. Imaginem que amb el temps acabem tenint una filla. Aquesta filla ha de veure cada dia com la meva parella em maltracta i jo, submisa com la meva mare, aguanto. Què creus que passarà amb aquesta filla quan sigui gran? Es pot parar aquest cicle?
Aquest cicle es para anant a teràpia, fent un procés personal d’autoconeixement. Si jo, en aquest exemple que he posat a dalt, en comptes de començar a tenir parella o abans de tenir una filla amb aquest home hagués començat un procés terapèutic, no només hauria tallat el cicle sinó que hagués pogut sanar la meva infància.
Tallar els patrons generacionals és això, prendre consciència i observar un munt de fets que hem normalitzat i “mamat” en la infància i que arrosseguem com a adults en les nostres relacions presents, a la feina, en la forma en la qual ens veiem a nosaltres mateixos/es… però sobretot, ho arrosseguem als nostres fills/es.
Posaré un altre exemple: jo soc un home que ve d’una família amb un pare, una mare i sis germans barons. A casa meva mai s’ha parlat de sentiments. Mai ningú s’ha preocupat -o almenys ningú ha preguntat- com jo estava o em sentia respecte a cap circumstància de la meva vida. El meu pare, de fet, solia dir: els homes no ploren.
Jo com a nen em faig adult, un adult que no ha anat mai a teràpia ni li passa pel cap anar-hi, ja que he après que parlar de sentiments està “prohibit” i no es plora. Arriba un dia en què amb la meva parella decidim tenir fills. I tenim un fill baró. Què creus que passarà amb aquest fill quan se senti trist algun dia? A on podrà trobar suport emocional quan ho deixi amb la parella o si un dia se sent perdut?
Si jo com a home, abans de tenir fills hagués començat un procés terapèutic hauria pogut prendre consciència que el que se’m va ensenyar a la meva família no és qui soc jo realment i que el meu fill no té perquè passar el mateix que vaig viure jo.
Hem de ser conscients que cada dia danyem els nostres fills i filles o infants que acompanyem inconscientment si no ens autobservem i no fem un procés terapèutic de sanació. Hem de començar a ser adults responsables que decideixen tenir fills des d’un lloc conscient i mínimament sanat.
Aquest novembre comença el GRUP PER A PARES I MARES. Serà un grup d’autoconeixement Gestalt on rebràs el suport terapèutic per part meva i de l’Artur Canals. T’acompanyarem en aquest procés de sanació per a poder ser més conscient, feliç i lliure de patrons generacionals que et limiten en el teu dia a dia.
Serà 1 sessió al mes (amb un total de 5 sessions) de 2 hores.
A les 18:45 h, els divendres
PLACES LIMITADES!
Si estàs interessat/da, envia’m un missatge al 679 400 917
Ens veiem aviat. 🙂
Lídia Arrey
Les ferides emocionals tendeixen a propagar-se
a través dels llaços familiars… FINS QUE ALGÚ CONSCIENT atura el procés.