M’ha colpit l’escrit de la Lidia.
Jo vaig ser de les mares que va fer teràpia després de tenir fills i no abans, com ella recomana. Sempre que vaig a una xerrada com la que va fer la Lídia fa uns dies sobre maternitat conscient en surto una mica trista.
Tinc uns fills extraordinaris a qui he demanat perdó diverses vegades. Sovint no vaig estar prou disponible per a la tasca d’educar. No hi havia prou amor ni pau a la meva vida per a educar amb prou amor i pau. Tal com ella explica, és una mica més complicat que això.
Arribem a la maternitat amb un munt de coses pendents amb nosaltres mateixes, amb les nostres famílies d’origen, amb el nostre desenvolupament professional, amb el nostre propòsit vital, i amb moltes incerteses.
D’altra banda, si ens esperéssim a ser adults madurs, centrats i “resolts” hauríem de tenir els fills al 60?, als 70?…
La vida no va així. Cal vitalitat i joventut per a impulsar una nova vida a la vida i cal confiar en la vida que sempre va endavant. No hi ha volta de full.
O sí…
Una pot cuidar-se, buscar suport, revisar-se, aprendre, compartir dubtes, adquirir nous recursos. Una pot estar més connectada i atenta, prendre’s més temps tranquil, estar més disponible i menys a sobre, observar per on passem i per on passen els altres, respectar els silencis. Una pot callar més i escoltar més, negociar i arribar a acords, explicar les coses, repetir-se menys, deixar anar les regnes a poc a poc i suaument, confiar en ells i en la vida, i sobretot… estar més present.
La criança és la cosa més difícil que farem a la vida i val la pena tenir suport. El temps de l’adolescència és especialment complicat per a molts de nosaltres.
Mai m’he penedit d’estar present. La teràpia ajuda molt.
Elisabet Soler