FLUIR. PERSPECTIVES TEMPORALS PER A UNA BONA VIDA. LA CLASSE SOCIAL I EL PAPER DE LES TERÀPIES HUMANISTES I EL IOGA.

Philip Zimbardo y John Boyd són —o, millor, eren— autors de La Paradoxa del Temps i de 50 llibres més. Han passat la vida estudiant i investigant temes relacionats amb el temps, sobre la manera com els sentim, el percebem i com això ens influeix.

Comparteixo molt resumidament, i de forma simplista, quina seria, segons els autors, la forma més saludable i vital de sentir i pensar en el temps:

– Pensar el nostre passat de forma positiva, amb un predomini de bones sensacions i records (independentment del percentatge en el qual això sigui així) ens proporciona arrels, una base sòlida, la sensació de continuïtat a la nostra vida i ens connecta amb el nostre origen (cultural, familiar…). Ens dona força.
Com afavorir-ho quan no és natural? Escriure cartes de gratitud, visitar espais on vam ser feliços a la infantesa, penjar fotografies, escriure sobre successos/aprenentatges importants del passat i els missatges positius que se’n poden extreure…

– Pensar el futur des del optimisme ens dona ales per a volar cap a nous destins i confiar en les nostres capacitats. Ens permet sentir-nos lliures de sortir dels camins marcats i ens projecta cap a un futur esperançador.
Perquè l’orientació al futur sigui saludable necessita d’una certa moderació. Així proporciona la disciplina necessària i una direcció clara (algoritme del retrocés: anar al final del laberint i des d’allí cercar el camí al començament, en comptes de passar-se el dia fent voltes). Per altra banda, ens pot privar de sentir i viure el present. Cal tenir temps per sentir; d’aquí la conveniència de la moderació en l’orientació cap al futur.
El futur és el principal espai motivador (d’aquí una part del gran “èxit” de les religions que prometen un futur transcendental).

– Pensar en el present des de l’hedonisme moderat ens proporciona l’energia i l’alegria d’estar vius, obrint-nos a gaudir dels sentits, de la sexualitat, de tantes coses… Té a veure amb la gratificació immediata, amb els beneficis a curt termini i és incompatible amb el tedi i l’avorriment. La moderació té a veure amb l’existència de la ressaca (el preu que es paga per la intensitat i els focs d’artifici).

– Poc fatalisme quan pensem en el passat, en el present i en el futur preserven la nostra salut mental de la depressió, la inestabilitat i l’ansietat. El cinisme, la resignació i la impotència (“la meva vida està sotmesa a unes forces en les quals no puc influir”) no són bons companys de vida.

– I per últim, hi ha la perspectiva present holística. És una perspectiva en la qual som conscients de la no permanència, per una banda, i que, simultàniament, tot el que és tangible és real i existeix en el moment. Enfortint aquesta visió afavorim el lliure albir: l’acció en el present amb la qual ens reafirmem en una creença o pensament. Dona sentit a la nostra existència a cada moment i ens connecta de vegades amb estats de plenitud. Afavorir aquesta perspectiva és una vacuna contra la neurosi, l’estrès i l’ansietat. El present s’expandeix. Practicar ioga i meditació, el contacte amb la natura, la intimitat i el silenci ho afavoreixen.

L’orientació en el present ens pot facilitar submergir-nos totalment en les experiències internes i externes quan treballem o duem a terme les nostres activitats. És allò que en diem fluir.
Segons els autors la fluïdesa es caracteritza per:

– uns objectius clars (expectatives, regles, fites que es poden aconseguir, alineades amb les pròpies aptituds i capacitat)
– concentració
– pèrdua de la consciència d’un mateix (fusió de l’acció amb la consciència)
– sentit distorsionat del temps
– equilibri entre repte i aptituds
– sensació de control personal sobre la situació
– activitat intrínsecament gratificant (que sentim com a realitzada sense esforç)

Ignorar la forma com els altres viuen el temps impedeix ajudar-los. L’exemple més clar és el fracàs de les campanyes antidrogues orientades a la salut i al futur per a persones que viuen en el present hedonista (els adolescents).

I tampoc obliden els autors esmentar el gran biaix que és la classe social també per a les perspectives temporals. Com diu la Juana Dolores, ens pensem que no sabem viure el nostre present, pair el passat i il·lusionar-nos pel futur per raons personals. Habitualment, la causa de les perspectives vitals negatives és la pobresa, i encara ens acabem empobrint més pagant al psicòleg, com si el problema fos personal. Els problemes socials necessiten de respostes socials. Com li dius a algú que no pot pagar les ulleres del seu fill que flueixi?

Les classes altres poden adaptar les perspectives temporals al que vulguin en cada moment (com a molt ens podríem consolar per la buidor que de vegades transmeten).

Les classes mitges tenen una suficient esperança que, amb esforç, educació i planificació, podran fluir algunes estones en el present i en el futur, i que van experimentar-ho en el passat.

Les classes baixes estan tan enfeinades i ansioses per sobreviure, amb un futur tan pessimista, que només tenen l’opció de compensar amb gratificacions immediates quan bonament poden.

Els professionals del present holístic, professors de ioga, terapeutes humanistes… hem de plantejar-nos quina funció i quin compromís i amb quina honestedat realitzem la nostra tasca. Esbrinar des de quina perspectiva temporal arriben els nostres alumnes a classe ens pot ajudar a ajudar.

Les pautes a la classe de ioga que necessita una persona obsessivament enfocada al futur difereixen de les que necessita una persona encallada en el victimisme per les experiències passades. I sovint, molt sovint (igual com quan algú que ve a teràpia perquè li fa mal l’estómac li hem de proposar que primer vagi al metge de capçalera), caldrà recomanar a un client que demani hora al sindicat o a un advocat, o que contacti amb una associació de llogaters, o feminista… abans de fer una despesa en teràpia. Podem donar suport a les persones perquè tinguin més força i lucidesa per a entomar les dificultats socials, però cal tenir molt present i no confondre’s que els problemes socials són socials.

Elisabet Soler.  Fundadora d’Osonaioga, professora de ioga i facilitadora Gestalt.