SAVASANA – LA POSTURA DEL CADÀVER
No ens agrada gens ni mica parlar de la mort, menys encara en un butlletí que preten seduïr-te per venir a practicar ioga. Tot i això, és l’asana que conclou totes i cada una de les classes de ioga. Si els savis l’han inclos com un a necessitat en totes les pràctiques , deu ser que és important morir-se, o millor fer-ho veure, al menys un cop al dia.
No cal recórrer als estudis científics que avalen els beneficis d’aquesta pràcitca, ho pots experimentar tu mateix@ en una nit d’insomni o en qualsevol dia de no parar (quants en tenim, d’aquests?). El fet és que ens cal trobar moments de fer no res, perquè el nostre organisme està dissenyat per regenerar els teixits durant el repòs.
Durant el temps de savasana, no només descansem, sinó que creem l’espai que necessitem per obrir-nos a la novetat a nivell cel·lular. No cal que sigui conscient, només cal donar temps al sistema nerviós per reconèixer el què acabem d’explorar durant la classe , i també per trobar la via més espontània de desfer-se del què ja no cal. D’això en diem integració i és el què assenta els efectes de la pràctica més enllà de la classe, establint petits canvis, nous camins neuronals.
Et convido a tombar-te, al terra, com un cadàver. Potser et convé posar un rul·lo (manta) sota els genolls, o una alçada sota el crani. Deixa que apareguin pensaments, segueix-en algun fins que es fongui. Contempla el pes, el contacte amb el terra, l’espai que toques i el que et toca… Prova d’entretenir-te un breu instant en els espais entre l’entrada i la sortida de l’aire, explorant la suspensió.
.
Petites morts
.
.
No fer res
.
.
.
Per Elisabet Vidal