A sis minuts de les 6 de la tarda. Tanco la porta del treball, posant el peu sobre una acera tacada de pluja, q em retorna olor àrida d’un gris enfadat per l’humitat.

Ella em deu esperar a la saleta, però encara no hi he connectat..vaig caminant d’inèrcia, parant, engegant, acoplada als moviments del carrer.
Osonaioga fa sempre un aroma d’essència de rosa i entre ella, l’Inma i jo ens retrobem.
No, Inma, només he fet quatre massatges a la meva vida i tinc 49 anys, i es que mai m’ha calgut.

Em fa vergonya treure’m la roba davant d’una amiga de cossos sempre vestits. Fins avui, clar.
Sento caure la llum sobre la meva pell nua, com les gotes darrera la finestra.

A partir d’ara no ho descriuré, no hi ha lèxic per fer-ho,..o a cas, vosaltres podrieu descriure còm se us encén l’ànima quan esteu en el mar de carícies que us regala la persona amant?
Feia pocs dies la meva persona amant em demanava quina vegada a la meva vida havia tingut l’encontre més plaent.

Mesos enrera jo havia plorat d’emoció, de sentiment, de felicitat en un d’aquests encontres q responien aquesta pregunta. I en acabar la frase vam pensar Quina deu ser aquesta cosa q fa aflorar aquesta intensitat?

I es que no hi ha lèxic per definir-ho, expressar-ho. Però una cosa és certa, quan s’ha acabat el treball de l’Inma, he plorat.
Gràcies, he dit. He de trucar a una persona, ara.

I en acabar aquestes línies, la trucaré. Perquè he sentit unes ganes molt grans de que ho sàpiga, de que sento amb aquesta persona el mateix q l’Inma m’ha fet sentir.

Gràcies, gràcies, gràcies Inma per fer-me sentir. Es l’art dels terapeutes, per això, no?

Marta Anglada

Terapeuta : Inma Rodriguez d’Osonaioga.