CANVIAR COM PUJO AL PLA D’AIATS

Per Elisabet Soler

A l’agrupament Escolta de Moià on anava de petita ens van ensenyar que no es pot parar cada vegada que estiguis cansada quan vas d’excursió. Tenia tot el sentit. Érem un grup de 15-20 daines i llobatons amb poques ganes d’arribar enlloc, i si haguéssim parat cada vegada que algú ho volia no ens haguéssim mogut mai del campament. Allí vaig aprendre, entre d’altres, sobre la felicitat que dona el contacte amb  la natura, una gran ensenyança.

La cultura de l’esforç també va formar part de l’educació a casa, entre d’altres, a través dels entrenaments de natació i tennis: 500 m de crol, 500 m espatlla, 500 de braça……. .
 Era així. Entrenàvem la resistència, la tenacitat i la perseverança. M’ha servit de molt i ho agraeixo.

 Fer el que el cos demanava, no era un valor. No s’hi podia confiar gaire en el cos. Se l’havia de adoctrinar. El cos sovint demanava  jugar, i mirar les mussaranyes en comptes d’entrenar, per exemple.Si acabàvem abans hi hauria una estona per jugar (“primer la obligació, després la devoció”). Alguns dies tocava competició.

La cosa divertida éren les rialles al vestuari i   el viatge en autocar, xerrant amb els companys,  menjant pipes i “kicos”( i deixant el terra de l’autocar fet una llàstima) cap a Caldes de Montbui, on hi havia la piscina coberta on entrenàvem a l’hivern.

Pujo  al Pla d’Aiats desde fa més de  20 anys, vàries vegades cada any. Ho he fet sempre respectant un pas lent (cada vegada més, tot i que depèn del dia) per no treure el cor per la boca.
 Em vaig acostumar a pujar aturant-me sempre només una vegada, en un punt just abans d’una petita grimpada.
 En aquest punt, assegudes sobre la pedra, amb el cos calent i la mirada a l’horitzó, ens solem aturar a beure aigua, a menjar una mandarina i xerrar una mica amb els companys amb qui fem l’excursió. La felicitat és un moment com aquest.

Jo tinc una   fantasia : Si quan vaig a caminar vaig parant cada vegada que em senti cansada , cada vegada pararé més i trigaré tant en arribar a dalt que  encara arribaré més cansada. No arribaré mai. (els Escoltes, els entrenaments…).

Te a veure, crec, amb imaginar-nos ganduls per naturalesa.
 
(L’ésser humà ha estat nòmada el 99,5% de la seva història. Està programat per bellugar el cos. Si no, per a què els mils d’anys de selecció natural ens han conformat amb braços, cames i un munt tant gran d’articulacions? Fins i tot segreguem unes hormones, les endorfines, gràcies a les quals podem associar moviment a plaer.  Tot i això, era una feinada això de pescar, caçar,  recol·lectar fruits, anar a buscar aigua, i anar canviant el campament de lloc. Per això quan les coses es posàven fàcils, o s’acabava una tasca ens permetíem reposar i celebrar.

 

Ara (vull dir en els últims 10.000 anys, i només per una petita part privilegiada de la població mundial a la qual pertanyem) tot  s’ha capgirat. Físicament tot és tan fàcil (l’aigua surt de l’aixeta i el menjar es compra a les botigues) que hem quedat com paralitzats i passem la major part del dia amb el cos quiet. Per això, ara,  les articulacions, fetes per bellugar–nos, ens demanen que les fem servir , en comptes d’esperar el permís per reposar després d’una dia de caminar, caçar i recolectar. Ho demanen les articulacions per no rovellar-se, i ho demana la nostra ment  xafardera i curiosa que es va inventar la bellesa, entre d’altres, i que ens permet recuperar el  nòmada que portem dins, fent una caminada, si tenim la sort de viure en un lloc i en un moment que ho permet.


Un diumenge d’aquest gener vaig decidir  fer un experiment : pujar al Pla d’Aiats concentrada en el meu cos, sentit i escoltant el meu cos per identificar què és el que demanava en cada moment. Va ser la primera vegada.

Vaig decidir que  cada vegada que el meu cos i el meu cor tinguéssim ganes de parar a reposar ho escoltaria i pararia. No ho havia fet mai. No esperaria fins la parada de rigor.

 En comptes d’una parada en vaig fer  2 abans de la parada de rigor, i una més després  compartint la vista amb l’acompanyant, 4 en total.

L’excursió va ser encara més preciosa del que ha estat sempre i vaig acabar-la amb molta més energia i vaig gaudir-la  més. Allò que era útil quan era una daina, (la idea que no es pot anar parant cada dos per tres)  ja no ho és. Em faig gran.

És un canvi que m’agradaria practicar:  mantenir el contacte amb mi mateixa i confiar en la capacitat que té el meu organisme d’autorregular-se; saber identificar què em demana el cos per poder decidir si vull tenir-lo present o prefereixo obeir alguna ordre anticuada que tinc integrada com a   “ manera adequada de fer les coses”.

I que bé que estaria aplicar la cultura de l’esforç i la tenacitat i la perseverança que em van ensenyar a no oblidar-me del meu cos, a escoltar-lo i fer-li una mica més de cas!

És una fortuna disposar d’eines i conèixer el Pla d’Aiats. I és una  fortuna haver-me trobat amb el ioga i la Gestalt per ensenyar-me a gaudir-ne millor.

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *