La relació d’ajuda: un joc relacional

A càrrec de Natalia Nissen

“(…) perquè si una persona sol·licita ajuda, és una persona que n’ha patit alguna negació. Pot haver estat un nen no escoltat, abusat, violat, tantes coses que sabem que passen en aquest present cultural patriarcal/matriarcal. Potser sabem que passen perquè estan passant més o perquè abans simplement no ho sentíem o no ho vèiem. I és així aleshores com apareix per a mi la persona. Abans jo em relacionava amb éssers humans, ara veig que el viure humà passa a persones i això fa una diferència fonamental.” H. Maturana, 09/11/2010

La reflexió ens transporta directament al reconeixement dels qui s’embarquen en la tasca d’encarar els creixents desafiaments que planteja la migració, aprenent i intentant fer una lectura diferent de la realitat i establint un vincle compromès i sostingut d’ajudar a desconeguts, els camins de vida dels quals es creuen en el moment que més el necessiten.

Personalment i fins fa uns anys, mai m’havia agradat la paraula ajuda. La trobava carregada de matisos que assenyalen una desigualtat de posicions i possibilitats que jutjava com a negatives. No obstant això, reconèixer en la vulnerabilitat que tenim com a éssers humans un punt de fortalesa, em va portar a rebre i sentir l’efecte “ajuda” com un joc relacional i una forma de nutrició emocional (1).

I és que qualsevol moviment migratori és un viatge del qual mai se surt il·lès, encara tenint els millors resultats, sempre es tracta d’encarar canvis i situacions desconegudes que augmenten la nostra necessitat d’establir nous vincles o llaços afectius que facilitin fer el camí d’aquestes transicions.

I si bé els recursos emocionals amb els quals comptem cadascun/a són els pilars més importants que tenim per travessar situacions difícils, al mateix temps necessitem de l’intercanvi amb altres com una forma de sustentació i de suport social.

I és per això que per a aparèixer com a persones en la nostra integritat complerta i nodrir-nos des de la relació d’ajuda  cal entendre l’anada i tornada del poder rebre des d’un lloc de calidesa i la possibilitat de sentir-nos valora/des  i reconegu/des per a construir un lloc de confiança amb els altres i envers nosaltres mateix/es.

El costat més humà que ens mou a estendre la mà ens fa també ampliar la mirada, i donar lliçons i mostres de solidaritat davant realitats que semblen impossibles de ser viscudes per nosaltres.

Ajudar és cercar que la corda no es trenqui pel costat més feble i que les conseqüències més negatives no caiguin sempre sobre les mateixes persones.

Com els qui s’embarquen en aquesta tasca, es tracta d’aprendre a ser aquí quan ens necessiten.

Com a base de tota nutrició relacional (i alhora emocional), avui us recordo 3 elements que en el nostre dia a dia ens acosten a poder jugar amb els nostres vincles des de la relació d’ajuda:

  • El reconeixement de l’altre, de la seva singularitat i les seves diferències, acceptant els límits de la seva manera de ser, que significa també aceptar els nostres propis límits.
  • La pràctica de l’afecte i la tendresa on els judicis i els jocs de poder no entren en joc.
  • La valoració, com una manera d’apreciar i identificar a l’altre com qui és i no com nosaltres desitjariem que fos.

Us faig a més aquest convit: la de preguntar-vos quina aportació  podem fer,  la de pensar en família, entre amics, en la nostra comunitat, i en organitzacions més grans còm portem el missatge d’acceptació i tolerància per a nodrir-nos emocionalment i nodrir a altres, animant-vos a aprendre còm donar i rebre amor de formes transfrontereres, creatives, nutritritives, immenses…

___________________

(1) Concepte i model de J. L. Linares (2006)

Natalia Nissen

2 comentaris a “”

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *