En estat d’alerta, tenim propensió a la hipervigilància, i construïm històries de protecció, amb propensió a l’enuig; ens movem per la competició; ens guiem pels judicis; tendim a comparar-nos per créixer, o construïm històries de desconnexió i sense esperança, de col·lapse. El cos no s’escolta, està per tornar pilotes i defensar-se, estem en mode fusta.
En un estat més parasimpàtic, podem construir històries de confiança i connexió; estem més receptives i empatitzem amb l’entorn; podem explorar patrons de cooperació i modular el grau d’implicació amb els nostres compromisos, i també descansar i accedir al plaer. Ens sentim segures, el cos s’escolta i pot descansar, contemplar i accedir al plaer; estem en mode esponja i tenim l’opció d’elegir les nostres respostes.
En quin d’aquests estats creus que estem més disponibles per a l’aprenentatge? En quin moment creus que pots canviar els teus patrons de comportament?
La manera en què mantenim l’equilibri entre un mode i l’altre és clau pel nostre benestar general i també per al benestar del nostre entorn social. Culturalment, es valora la productivitat per damunt del descans, per exemple, i ho sostenim normalitzant els nostres estats d’alerta permanent. A base de cafès o estimulants de tota mena, anem amb el pilot automàtic, una mica insensibilitzades, entregades a les demandes de la feina, la família o els nostres ideals de vida; de vegades ens enredem, en sentir-nos imprescindibles… Portem aquesta motxilla del creixement absolut de la nostra societat que s’esforça a mantenir-nos en estat d’alerta, més compulsiu i agressiu; està clar que l’empatia i la cooperació no són els pilars de l’economia occidental.