DIÀLEGS

He passat una enquesta als alumnes de ioga (molts, de la meva quinta). El que més li agrada a tothom és la relaxació del final. La faig fent un recorregut per totes les parts del cos, aturant-me en cada una, com es fa en la vipàssana, proposant de sentir cada part i, a més, proposant descans i relaxació. Parlo a cada part. Fem-ho. Parlem amb el nostre cos.

Un exercici interessant és demanar: Si la teva espatlla (o la part que sigui que tens adolorida, rígida o cansada) parlés, què et diria? Què et demanaria? Què necessita?

El hatha-ioga és  una tecnologia tremendament eficaç. Aplicat amb suavitat, activa el cos i el sensibilitza, el desperta i el descansa, l’escalfa, l’oxigena i el descomprimeix. Els estiraments de les postures, la seqüència d’extensions i flexions amb les torsions entre cada postura, combinats amb moviments molt petits… Tot a la plegada, és com posar oli en un llum.

I mentre això passa al cos, com qui no vol la cosa, la ment ─que també és cos─ comença a ocupar-se en coses com la sensació física de l’estirament rere el genoll quan allargo la cama cap amunt; el formigueig quan la baixo, la resistència a un moviment, la tensió i la relaxació del múscul, la respiració, l’equilibri, la comprensió d’una nova proposta, la coordinació… I ha passat una hora i ha canviat alguna cosa en l’estat mental que ens permet percebre el nostre cos amb més claredat.
Es pot sentir amb més nitidesa la respiració, sense tants pensaments pel mig. No calen continguts. I no cal gaire res.
L’objectiu no és cap altre que estar disponible per al que hi hagi. A una certa edat, anem veient que això ja és molt.
El ioga és filosofia; és un neuromodulador, és salut és un bon company de viatge. No sé exactament quina és la combinació hormonal que hi ha darrere la sensació de plenitud que de vegades ens pot inundar al final de la classe, estirades a terra, tapades amb una manta sense fer res. Oxitocina/endorfines/serotonina? Benvinguda sigui.

Elisabet Soler
Ioga i Gestalt